En aquest primer recorregut, la sèrie s’endinsa al Xup, la Balconada, la Font dels Capellans i la Parada per descobrir quatre barris amb història pròpia, marcats per la vida quotidiana, les lluites veïnals, la identitat comunitària i la força de la seva gent.

Manresa és una ciutat feta de molts relats. Alguns s’han explicat sovint des del centre, des dels grans monuments, els carrers més coneguts o els episodis històrics més visibles. Però hi ha una altra Manresa imprescindible: la que s’ha construït als barris, amb la vida quotidiana de la gent, amb les lluites veïnals, amb les famílies treballadores, amb les places, les escoles, les entitats i els carrers compartits.

Amb aquesta sèrie, cada mes ens acostarem a quatre barris de la ciutat per conèixer-ne la història, els orígens, les transformacions i, sobretot, les persones que els han fet créixer. Parlarem de barris que han nascut en moments diferents, amb realitats diverses, però units per una mateixa idea: Manresa no s’entén només des del seu centre, sinó també des de cada barri que li dona caràcter, memòria i identitat.

En aquest primer recorregut ens endinsem al Xup, la Balconada, la Font dels Capellans i la Parada. Quatre barris amb històries pròpies, marcades per l’esforç, la reivindicació, la convivència i el sentiment de pertinença. Quatre maneres d’explicar una ciutat que s’ha anat fent, barri a barri, gràcies a la força de la seva gent.



Durant molts anys, Manresa s’ha explicat des del centre, des de la Seu, el Passeig, el Barri Antic o les fàbriques. Però hi ha una altra Manresa imprescindible: la dels barris que van créixer amb famílies treballadores, nous habitatges, reivindicacions veïnals i una forta identitat comunitària. El Xup, la Balconada, la Font dels Capellans i la Parada són quatre exemples d’aquesta ciutat feta des de baix, carrer a carrer i veí a veí.

EL XUP: un barri nascut lluny del centre, però molt a prop de la seva gent.

El Xup és un dels barris de Manresa amb una història més marcada per l’esforç, la dignitat i el sentiment de pertinença. Situat als afores de la ciutat, prop de la carretera d’Igualada i de la riera de Rajadell, va néixer als anys seixanta en un moment en què Manresa necessitava donar resposta a una gran demanda d’habitatge. Moltes famílies treballadores arribaven a la ciutat buscant feina, estabilitat i un futur millor, i el Xup va esdevenir per a moltes d’elles el primer lloc on començar una nova vida.

Oficialment, el barri va rebre el nom de Grupo Padre Ignacio Puig, però des del primer moment la gent el va conèixer i estimar com el Xup. La promoció dels habitatges va anar a càrrec de l’Obra Sindical del Hogar y Arquitectura, un organisme vinculat al règim franquista, en uns terrenys que havien estat de la família Farrés. Aquell projecte va donar forma a un conjunt de blocs i torres amb centenars de pisos i locals comercials, pensats per acollir famílies que necessitaven una llar.

Però l’arribada al barri no va ser fàcil. Molts veïns i veïnes es van trobar amb habitatges i edificis que encara presentaven mancances, amb carrers sense acabar i amb serveis que avui semblen imprescindibles però que aleshores no hi eren o eren insuficients. Faltaven equipaments, faltava urbanització, faltava transport, faltaven espais adequats per a l’escola i per a la vida comunitària. Aquells pisos van ser una oportunitat, sí, però també van obligar moltes famílies a conviure amb dificultats que només es van poder superar amb constància i organització.

I aquí és on apareix la part més important de la història del Xup: la seva gent. El barri no es va construir només amb ciment, totxanes i blocs de pisos. Es va construir amb veïns que van reclamar millores, amb famílies que es van ajudar entre elles, amb persones que van entendre que per viure amb dignitat calia fer-se sentir. La lluita veïnal va ser decisiva per aconseguir serveis, millorar els habitatges, urbanitzar carrers, reclamar transport públic, escola, enllumenat i equipaments.

Un dels noms propis d’aquesta història és Joaquín Vizcaíno Grima, fundador i president de l’Associació de Veïns del Xup. La seva figura representa molt bé aquell esperit de barri que no es conformava amb les mancances i que defensava que el Xup també era Manresa. Des de l’associació veïnal, ell i molts altres veïns i veïnes van treballar perquè el barri fos reconegut, escoltat i respectat. Més endavant, altres persones com Ferran Camps Cama també van tenir un paper important en la vida comunitària, mantenint viu el sentiment de poble dins la ciutat i impulsant projectes per millorar l’entorn i la qualitat de vida del veïnat.

Durant molts anys, el Xup ha hagut de carregar amb etiquetes injustes. Sovint, des de fora, s’ha parlat del barri posant l’accent només en les dificultats, sense mirar prou tot allò que hi havia al darrere: famílies treballadores, gent gran que hi ha deixat mitja vida, infants que hi han crescut, joves que hi han fet arrels, entitats que han sostingut la vida comunitària i veïns que han dedicat temps i energia a fer del barri un lloc millor.

Per això, parlar del Xup és parlar d’un barri lluitador. Un barri que ha sabut convertir la distància amb el centre en identitat pròpia. Un barri que ha après a defensar-se, a organitzar-se i a tirar endavant. Un barri humil, sí, però ple de dignitat. Amb una gent que ha fet molt més que viure-hi: l’ha cuidat, l’ha reivindicat i l’ha estimat.

Avui el Xup continua sent un barri amb caràcter. Manté aquell sentiment de proximitat, de conèixer-se, de compartir espais i records. Ha canviat molt des dels seus inicis, però conserva una força que el fa especial: la força d’un veïnat que sap d’on ve, que no oblida les lluites que l’han fet créixer i que continua mirant endavant amb orgull.



El Xup forma part de la història de Manresa no només perquè s’hi van construir pisos, sinó perquè s’hi va construir comunitat. I això, al final, és el que dona ànima a un barri.

LA BALCONADA: quan els blocs es van convertir en barri.

La Balconada és un barri jove en la història de Manresa, però amb una identitat molt marcada. Va néixer en una etapa de creixement urbanístic, quan la ciutat necessitava habitatges i moltes famílies buscaven millorar les seves condicions de vida. El barri es va projectar com un polígon residencial, en un espai elevat i apartat del centre, però amb una idea molt clara: donar resposta a una necessitat real d’habitatge.

Els pisos de la Balconada van ser promoguts dins les polítiques públiques d’habitatge de l’època, vinculades al Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo i a l’Instituto Nacional de la Vivienda. No va ser, per tant, un barri nascut de manera improvisada, sinó fruit d’una planificació pensada per acollir famílies que necessitaven una llar digna. Moltes d’aquestes famílies venien d’altres zones de Manresa, especialment del nucli antic, on sovint vivien en pisos petits, antics o amb poques condicions.

L’arribada a la Balconada va significar, per a moltes persones, un canvi important. Hi havia més espai, més llum, aire, arbres i una sensació d’obrir una nova etapa. Però els primers anys també van estar marcats per moltes mancances. El barri encara estava per acabar. Quan plovia, el fang formava part del paisatge; els accessos no sempre eren fàcils; el transport públic era insuficient; hi faltaven comerços, serveis i equipaments. I els pisos, tot i representar una oportunitat, presentaven problemes que el veïnat va haver de reclamar una vegada i una altra.

Entre les problemàtiques més recordades hi havia les humitats, el mal aïllament, les deficiències en teulades i sifons, i altres qüestions de construcció que afectaven la vida quotidiana de les famílies. No eren simples detalls: eren problemes que condicionaven el dia a dia, sobretot en un barri nou on encara quedava molt per fer. Per això la resposta del veïnat va ser clara: organitzar-se, reclamar i defensar que la Balconada mereixia uns habitatges i uns serveis a l’altura de la seva gent.

En aquesta història hi té un paper molt important l’Associació de Veïns. La Balconada és un exemple de com un barri es construeix també des de la reivindicació. Els veïns i veïnes van reclamar millores als pisos, al carrer, al transport, a l’escola i als serveis. La pressió veïnal va arribar a ser molt significativa, fins al punt que es recorda com una de les lluites importants dels primers anys del barri. Aquella mobilització no s’ha d’explicar com un conflicte, sinó com una mostra de dignitat: la gent no demanava privilegis, demanava viure en condicions justes.

Un nom propi que ajuda a posar rostre a aquesta memòria és el de Juliana Casero. Veïna de la Balconada, vinculada a la vida associativa i a la memòria del barri, representa molt bé aquella generació que va viure els inicis, les mancances i també la força de la comunitat. Com ella, moltes altres persones anònimes van dedicar temps, reunions, converses i esforços a fer que la Balconada deixés de ser només un conjunt de blocs i es convertís en un barri amb ànima.

Perquè aquesta és la gran història de la Balconada: la transformació d’un projecte urbanístic en una comunitat viva. Els edificis hi eren, però van ser les persones qui van donar sentit als carrers, a les places, a les escales i als espais comuns. Famílies joves, infants que hi van créixer, gent gran que hi va arrelar, veïns que es van ajudar i entitats que van impulsar vida col·lectiva van fer possible que el barri tingués personalitat pròpia.

Amb els anys, la Balconada ha anat canviant. S’han millorat serveis, s’han consolidat equipaments i el barri ha anat guanyant presència dins la ciutat. Però encara conserva aquell esperit dels inicis: el d’una gent que sap què vol dir lluitar per casa seva. Una gent que ha defensat el barri quan calia, que l’ha cuidat i que l’ha fet créixer.

Avui, parlar de la Balconada és parlar d’un barri amb orgull. Un barri que no vol ser mirat només per les dificultats que va tenir, sinó per la capacitat que ha tingut de superar-les. Un barri de veïns i veïnes treballadors, de vida comunitària, de memòria compartida i de futur.



La Balconada forma part de Manresa no només perquè hi ha pisos i carrers, sinó perquè hi ha històries, vincles i persones que l’han convertida en un lloc estimat. I això és el que fa que un barri sigui molt més que un punt al mapa: el fa casa.

LA FONT DELS CAPELLANS: un barri fet de convivència, reivindicació i vida compartida.

La Font dels Capellans és un d’aquells barris de Manresa que no es poden explicar només pels seus edificis. És cert que va néixer com un gran conjunt d’habitatges, però amb el pas dels anys s’ha convertit en molt més que això: un barri amb vida pròpia, amb memòria, amb gent implicada i amb una identitat molt arrelada.

El barri es va començar a construir a principis dels anys setanta, en un moment en què Manresa necessitava habitatges per donar resposta a moltes famílies que buscaven una llar digna. La promoció va ser impulsada pel Ministerio de la Vivienda i l’Obra Sindical del Hogar, dins les polítiques d’habitatge social d’aquella època. Aquells pisos havien de representar una oportunitat per a moltes persones: famílies treballadores, gent vinguda d’altres punts de la ciutat i també de fora, que volien començar una nova etapa amb més estabilitat.

La inauguració del barri, l’any 1975, va ser un moment molt important. Per a moltes famílies, rebre les claus significava molt més que entrar en un pis: significava tenir un lloc propi, un futur, una adreça, una comunitat on arrelar. Però, com va passar en altres barris nascuts en aquell període, la il·lusió inicial va conviure ben aviat amb les dificultats del dia a dia.

Els primers anys de la Font dels Capellans van estar marcats per mancances importants. Hi havia zones sense acabar, carrers de terra, poques voreres, falta d’espais adequats i serveis que encara s’havien de construir. Quan plovia, alguns entorns es convertien en fangars, i la vida quotidiana no sempre era fàcil. A més, molts veïns van detectar deficiències als habitatges: acabats insuficients, elements previstos que no hi eren, materials de poca qualitat i problemes que afectaven directament el confort i la seguretat de les famílies.

Aquelles problemàtiques no s’han d’explicar per embrutar la imatge del barri, sinó tot el contrari: s’han d’explicar per entendre la dignitat de la seva gent. Els veïns i veïnes no es van resignar. Van entendre que aquell barri era casa seva i que, precisament per això, calia defensar-lo. Les reclamacions per millorar els pisos, els accessos, els espais públics i els equipaments van fer néixer una consciència col·lectiva molt forta.

D’aquella etapa en va sorgir una de les grans fortaleses de la Font: l’organització veïnal. L’Associació de Veïns es va convertir en una eina fonamental per donar veu al barri. Les reunions, les assemblees i les mobilitzacions van permetre reclamar allò que era just. No es tractava de demanar privilegis, sinó de reclamar unes condicions dignes per a famílies que havien pagat i confiat en uns habitatges que havien de complir allò que prometien.

Un dels noms propis més importants d’aquesta història és Josep Rueda i Cruz. Vinculat durant dècades a l’Associació de Veïns de la Font dels Capellans, Rueda representa molt bé l’esperit reivindicatiu i compromès del barri. La seva trajectòria veïnal, social i cívica va deixar una empremta profunda, no només a la Font, sinó també al conjunt de Manresa. Persones com ell, i moltes altres que potser no surten als llibres però que van dedicar hores i esforços al barri, van ajudar a transformar les dificultats inicials en millores reals.

La Font dels Capellans també és una història de convivència. Amb els anys, el barri ha acollit persones i famílies d’orígens diversos. Aquesta diversitat forma part de la seva riquesa. Hi ha gent que hi va arribar als anys setanta i encara hi conserva records dels primers dies; hi ha fills i nets que hi han crescut; hi ha nous veïns que hi han trobat una llar; i hi ha entitats, comerços, serveis i activitats que han contribuït a mantenir viva la relació entre les persones.

Un barri és molt més que els seus pisos. És la biblioteca, la plaça, el mercat, l’escola, les activitats, les converses al carrer, les festes i les persones que es troben cada dia. La Font dels Capellans ha sabut construir aquesta vida compartida. Ha estat un barri de treball, de família, de voluntariat, de reivindicació i de solidaritat.

També ha estat un barri que ha hagut de lluitar contra mirades massa simples. Sovint, des de fora, es parla dels barris populars només a partir de les dificultats. Però qui coneix la Font sap que darrere de cada bloc hi ha històries de superació, de veïnatge i d’estima. Sap que hi ha moltes persones que han fet possible que el barri millorés, que s’organitzés i que continués avançant.

Avui la Font dels Capellans és un barri consolidat dins Manresa. Ha canviat molt des dels seus inicis, però manté una essència clara: la força de la seva gent. Una gent que ha sabut reclamar quan calia, ajudar-se quan feia falta i defensar que el barri mereixia ser escoltat i respectat.

Parlar de la Font dels Capellans és parlar d’habitatge, sí, però sobretot és parlar de comunitat. És recordar que els barris no els fan només les administracions ni els projectes urbanístics. Els fan les persones que hi viuen, que hi lluiten, que hi eduquen els fills, que hi treballen, que hi creen records i que, dia rere dia, converteixen un conjunt d’edificis en una llar compartida.



La Font dels Capellans forma part de la història de Manresa perquè la seva gent l’ha fet gran. I aquest és, sens dubte, el seu patrimoni més valuós.

LA PARADA: memòria rural, creixement i una nova manera de fer barri.

La Parada és un barri que explica una Manresa que ha anat creixent, canviant i obrint-se cap a nous espais. Potser no té una història tan marcada per grans promocions d’habitatge social com altres barris de la ciutat, però té una identitat pròpia molt interessant: la d’un territori que ha passat de ser un entorn de camps, masies i camins a convertir-se en una zona residencial, educativa, verda i plena de serveis.

Durant molts anys, la Parada va formar part d’aquella Manresa més oberta, més propera al paisatge agrícola. L’entorn de la carretera de Santpedor, el camí vell, els camps de regadiu i les masies disperses formaven part d’un paisatge que molts veïns encara recorden o han sentit explicar. No era encara el barri consolidat que coneixem avui, sinó una zona de pas, de treball al camp, de cases escampades i de connexió entre la ciutat i el seu entorn.

Un dels grans referents d’aquesta memòria és Can Font de la Serra. Aquesta antiga masia, amb la seva capella, és avui un dels espais més significatius del barri. La seva transformació en Centre de l’Aigua de Can Font permet entendre molt bé l’evolució de la Parada: d’un passat rural i patrimonial a un present vinculat a l’educació, la sostenibilitat, la cultura de l’aigua i el servei a la ciutat. Can Font és molt més que un edifici antic; és un pont entre la Manresa d’abans i la Manresa que vol mirar endavant sense oblidar d’on ve.

Amb el pas dels anys, la Parada ha anat guanyant habitatges, carrers, zones verdes i equipaments. Moltes famílies hi han trobat un lloc tranquil on viure, criar els fills i fer vida quotidiana. El barri ha crescut d’una manera diferent: no tant des d’una única promoció de pisos, sinó a través d’una transformació progressiva, sumant nous espais residencials, serveis educatius, equipaments socials i connexions amb la resta de la ciutat.

Aquesta evolució també ha portat reptes. Com passa en tots els barris que creixen, la Parada ha hagut d’afrontar qüestions relacionades amb la mobilitat, els accessos, la urbanització de nous sectors, la convivència entre zones antigues i noves i la necessitat de mantenir espais públics cuidats i accessibles. Són problemàtiques pròpies d’un barri en transformació, que no s’han de veure com una feblesa, sinó com una mostra que el barri és viu i que continua definint el seu futur.

La Parada també destaca pel paper dels seus equipaments. L’activitat educativa, els espais vinculats a l’aigua, les zones verdes i els nous projectes socials han fet que el barri no sigui només un lloc per dormir, sinó també un espai de formació, de trobada i de servei a la comunitat. Aquesta és una de les seves grans riqueses: haver sabut combinar vida residencial amb equipaments que aporten valor al conjunt de Manresa.

No hi ha barri sense gent, i la Parada també s’ha fet gràcies als veïns i veïnes que hi viuen, que hi treballen, que hi porten els fills a escola, que passegen pels seus espais verds i que han anat donant caràcter als carrers. A vegades, els barris de creixement més recent semblen tenir menys història, però això no és cert. La història també es construeix ara, amb cada família que hi arrela, amb cada equipament que obre portes, amb cada millora urbana i amb cada record que es va sumant.

La gent de la Parada ha viscut de prop aquesta transformació. Ha vist com canviaven els paisatges, com alguns espais antics desapareixien i com n’apareixien de nous. Aquest procés pot generar nostàlgia, però també esperança. Perquè un barri que canvia és un barri que té futur, sempre que el creixement es faci pensant en les persones, en la qualitat de vida i en la identitat del lloc.

Avui, la Parada és una part important de la Manresa actual. És un barri que combina memòria i modernitat, tranquil·litat i activitat, patrimoni i nous serveis. Un barri que no s’explica per una sola història, sinó per moltes: la de les masies i els camps, la de les famílies que hi han arribat, la dels equipaments que hi donen vida i la d’una comunitat que continua creixent.

Parlar de la Parada és parlar d’una Manresa que s’expandeix, però que també necessita recordar les seves arrels. És parlar d’un barri que ha anat guanyant presència, que s’ha anat fent seu el territori i que avui forma part d’aquesta ciutat diversa, propera i plena de barris amb personalitat pròpia.



La Parada és, en definitiva, un barri en evolució. I aquesta evolució, quan es mira amb estima i respecte, també és una forma molt valuosa d’història.