Un edifici singular fora del centre urbà.

La Torre d’en Carreras és un dels conjunts residencials més singulars de Manresa, malgrat que la seva ubicació, als afores de la ciutat, sovint l’ha mantinguda fora del relat patrimonial més conegut. Situada a la zona de la Pujada Roja, en un entorn que històricament combinava camps, petites indústries i habitatge dispers, la Torre respon a un model de residència aïllada característic del primer terç del segle XX.

Aquesta localització perifèrica no és anecdòtica: forma part d’una manera d’entendre l’habitatge burgesa, que buscava espai, tranquil·litat i representació fora del nucli urbà dens, però sense trencar el vincle amb la ciutat.

Un palauet noucentista del primer terç del segle XX.

Construïda cap a l’any 1920, la Torre d’en Carreras és considerada un dels millors exemples d’arquitectura noucentista de Manresa. El noucentisme, que apostava per l’ordre, l’equilibri i la reinterpretació clàssica, es manifesta clarament en la composició de l’edifici: façanes ordenades, obertures amb arcs de mig punt, galeries, balustrades i finestres circulars a les golfes.

L’edifici s’adapta al fort pendent del terreny, fet que determina una estructura complexa, amb diversos nivells visibles segons el punt de vista. L’accés principal, situat a una cota elevada, reforça el caràcter senyorial del conjunt i la seva voluntat de presència dins el paisatge.

Un conjunt residencial amb elements auxiliars.

La Torre d’en Carreras no s’ha d’entendre com una vivenda aïllada en sentit estricte, sinó com el centre d’un conjunt residencial més ampli, concebut com una finca amb diversos espais i funcions complementàries. A banda de l’edifici principal, el conjunt disposava d’edificacions auxiliars i d’un entorn immediat cuidat, amb jardí, zones arbrades i un petit estany, elements que reforçaven el caràcter senyorial i autosuficient de la propietat.

Aquesta organització respon a un model d’habitar propi de determinats sectors benestants del primer terç del segle XX, que combinaven residència, representació i gestió del territori en un mateix espai. En aquest context, la Torre no era només un lloc per viure, sinó també un símbol de prestigi i d’una manera concreta d’entendre la relació amb la ciutat i el paisatge.

Cal destacar també l’existència, a la part superior del turó, d’un edifici d’ús industrial avui desaparegut. Aquest element posa de manifest la convivència, habitual en els entorns perifèrics de Manresa, entre activitat productiva i residència, i recorda un moment en què els límits entre espais domèstics, agrícoles i industrials eren molt més difusos que no pas avui.

Abandonament, degradació i alerta patrimonial.

Amb els canvis socials, econòmics i urbanístics de la segona meitat del segle XX, el model residencial que havia donat sentit a la Torre d’en Carreras va anar perdent vigència. La finca va quedar progressivament desocupada i l’edifici va entrar en un procés d’abandonament que, amb el pas del temps, es va traduir en una degradació creixent.

Tot i figurar als catàlegs de patrimoni municipal, la manca d’un ús estable i de manteniment regular va facilitar l’entrada no autoritzada a l’edifici, així com actes vandàlics i el deteriorament de diversos elements arquitectònics, tant interiors com exteriors. A partir de mitjan dècada del 2010, aquesta situació es va fer especialment visible i va generar una creixent preocupació entre entitats culturals i patrimonials de la ciutat.

Diverses iniciatives ciutadanes van alertar del risc real de pèrdua d’un edifici d’alt valor arquitectònic i històric, posant sobre la taula la fragilitat del patrimoni situat fora del centre urbà. Tot i algunes actuacions puntuals destinades a limitar els danys, la Torre continua essent un exemple clar de les dificultats que planteja la conservació del patrimoni privat sense ús definit.

Un patrimoni perifèric que explica la ciutat.

La Torre d’en Carreras no és al centre de Manresa, però ocupa un lloc rellevant dins el relat de la seva evolució urbana. Des dels marges, l’edifici permet entendre un moment de creixement i transformació, en què la ciutat s’expandia cap a nous espais i experimentava amb models residencials diferents dels tradicionals.

El palauet explica una Manresa que mira cap al futur, que adopta el llenguatge arquitectònic del noucentisme i que projecta una idea de modernitat vinculada a l’ordre, la representació i la relació amb el paisatge. Alhora, el seu estat actual interpel·la el present i convida a reflexionar sobre com es construeix —o es perd— la memòria urbana.

Integrar la Torre d’en Carreras en el relat històric de la ciutat no és només un exercici de recuperació patrimonial, sinó també una manera d’ampliar la mirada: entendre que la història de Manresa no s’escriu únicament des de les places i els carrers centrals, sinó també des d’aquells espais perifèrics que, com aquest, han estat testimonis silenciosos d’una etapa clau del segle XX.