ABANS DE L’ELECTRICITAT, UNA CUITAT MOLT MÉS FOSCA

Durant bona part de la història, quan es feia fosc, Manresa tenia ben poc a veure amb la ciutat il·luminada que coneixem avui. Al segle XVIII s’utilitzaven teies en determinades celebracions i, posteriorment, es van instal·lar petits fanals d’oli als carrers. Els encarregats d’encendre’ls havien de fer-ho manualment, un per un.

Amb els anys, l’oli va deixar pas al petroli i, el 1859, va arribar l’enllumenat de gas. Era un avenç notable, però la revolució definitiva encara estava per arribar. Durant les dècades següents, Manresa va començar a experimentar amb una tecnologia nova que despertava fascinació arreu d’Europa: la llum elèctrica.

Una de les primeres proves documentades a la ciutat es va fer durant la Festa de la Llum de 1886, quan una dinamo moguda per vapor va permetre il·luminar l’interior de l’església del Carme. També es van fer demostracions amb focus elèctrics en espais emblemàtics com la Seu, l’Ajuntament o el passeig de Pere III.

350 BOMBETES PER CANVIAR MANRESA

El pas decisiu es va produir el 1892. L’Ajuntament de Manresa va convocar una subhasta per implantar l’enllumenat públic elèctric de forma regular. El projecte preveia instal·lar 350 bombetes de 16 bugies i 10 arcs voltaics de vuit amperes pels carrers de la ciutat.

La concessió va ser adjudicada a l’enginyer industrial barceloní Lluís Muntadas i Rovira, però quatre mesos després va passar a mans dels industrials manresans Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. Muntadas continuaria vinculat al projecte encarregant-se de la instal·lació de la maquinària.

Calia, però, un lloc des d’on fabricar aquella electricitat.

UNA FÀBRICA AL CARRER LLUSÀ

A principis de 1893 va començar la construcció d’una nova central elèctrica en uns terrenys del carrer Llussà on anteriorment hi havia hagut el teatre d’estiu del Buen Retiro.

El projecte s’atribueix a Ignasi Oms i Ponsa, un dels grans noms de l’arquitectura modernista manresana. L’emplaçament no era casual: Manresa creixia en direcció a la carretera de Vic i aquell sector adquiria cada vegada més pes dins la trama urbana.

El complex estava format per diferents cossos amb funcions específiques. Hi havia la sala de calderes, la sala de màquines, dependències auxiliars, magatzems, carboneres i els espais destinats als quadres de distribució. També s’hi va preveure activitat tèxtil per poder aprofitar l’energia que no consumís la xarxa elèctrica.

I presidint tot el conjunt, una estructura que encara avui identifica L’Anònima des de molts punts del barri: la seva gran xemeneia de maó.

CARBÓ, VAPOR I UNA MÀQUINA DE 200 CAVALLS

La tecnologia era molt diferent de la que avui associem a la generació elèctrica. La primera central funcionava amb carbó. Una gran màquina de vapor de 200 cavalls accionava els generadors de corrent continu que produïen l’electricitat destinada a la ciutat.

La central arribava a consumir unes 450 tones de carbó al mes, procedent en bona part de les mines de Fígols. El combustible arribava a Manresa amb el Carrilet i després era transportat fins a la central. Amb el creixement de la demanda, la instal·lació va acabar ampliant la seva potència fins als 1.000 kW.

Era una infraestructura impressionant per a la Manresa de finals del XIX: vapor, calderes, generadors, carbó, cables i quadres elèctrics treballant perquè, a centenars de metres de distància, s’encengués una bombeta.

L’1 D’ABRIL DE 1894: MANRESA ENCÉN LA LLUM

Les primeres proves de la nova central es van fer coincidint amb les Festes de la Llum de 1894, amb focus instal·lats a la plaça Major i als voltants del Carme.

Però la data clau arribaria unes setmanes després. L’1 d’abril de 1894 es va inaugurar oficialment l’enllumenat elèctric de Manresa, amb l’encesa de deu focus d’arc voltaic al passeig de Pere III. El primer establiment privat que va disposar d’aquesta nova llum va ser la drogueria Ferrer, situada a la plaça Major.

Aquell gest que avui ens pot semblar tan simple —prémer un interruptor i tenir llum— representava aleshores entrar de ple en la modernitat.

DE LA COMPANYIA D’ENLLUMENAT A “L’ANÒNIMA”

La història de l’empresa encara faria diverses voltes. El 1899 es va posar en funcionament una central hidroelèctrica a les Hortes de Viladordis, aprofitant un ramal de la Séquia, i posteriorment es van desenvolupar noves instal·lacions vinculades a l’aprofitament de l’aigua del Llobregat.

El 1910, després de problemes de liquiditat, la Companyia d’Enllumenat es va transformar en la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME).

I va ser precisament la paraula Anònima la que va quedar en l’imaginari popular. Els manresans van començar a referir-se a l’empresa —i després al mateix edifici— simplement com «L’Anònima». Més d’un segle després, el nom continua viu.

UN EDIFICI QUE EXPLICA LA MANRESA INDUSTRIAL

Amb el pas del temps, el complex va anar canviant de propietaris i funcions. L’any 1945 la central original va ser desmantellada i els espais es van anar reconvertint en oficines, tallers i magatzems vinculats successivament a diferents empreses elèctriques. L’Anònima acabaria vinculada a Forces Hidroelèctriques del Segre, FECSA, Fecsa-Enher i, finalment, Endesa. L’activitat de la companyia elèctrica va abandonar definitivament les instal·lacions del carrer Llussà el 2014.

Però l’edifici no ha desaparegut. Declarat Bé Cultural d’Interès Local, L’Anònima viu actualment una nova etapa. La primera fase de la seva rehabilitació es va completar el 2026 i el projecte ha estat reconegut amb el Premi Re-FAD d’arquitectura. El futur complex ha de combinar nous usos ciutadans, econòmics i culturals sense perdre la memòria industrial del lloc.

Més de 130 anys després d’aquella primera gran encesa, la xemeneia de L’Anònima continua dreta. Ja no expulsa el fum de les tones de carbó que alimentaven les calderes, però continua recordant un moment decisiu: quan Manresa va començar a deixar enrere la foscor i l’electricitat va començar a transformar la ciutat.