Esglèsia i l'antic convent del Carme de Manresa

L'Esglèsia del Carme

El 1308, els consellers de la ciutat van autoritzar els pares Carmelites a fundar un convent i una església, dues edificacions gòtiques que es van construir al segle XIV. La seva construcció va iniciar-se el 1322 sota la direcció del mestre Berenguer de Montagut, arquitecte de la Seu i de Santa Maria del Mar a Barcelona, que també formen part del convent dels frares Carmelites. Segons la tradició, el 21 de febrer de 1345 va tenir lloc a aquesta església el Miracle de la Llum, un esdeveniment en què va aparèixer una llum misteriosa que va descendir des de la muntanya de Montserrat fins al Carme.

Interior de l'església amb el retaule de Pere Cuquet i Joan Basi abans de ser destruida al 1936.

La construcció va començar el mateix any que la Seu, en el lloc on anteriorment s’alçava el castell del Puigmercadal. El 1337 ja estava erigida la primera capella, però no va ser fins a finals del segle XV que es van concloure les obres del temple. La seva estructura consistia en una sola nau amb sis trams de voltes, un absis poligonal de set cares i capelles laterals entre els contraforts. També comptava amb un claustre d'estil gòtic, més petit i detallat que l'actual.

L'any 1885, l'església gòtica es mantenia amb la façana inacabada. L'edifici va ser incendiat i enderrocat pedra a pedra durant els mesos de setembre i octubre de 1936, durant la Guerra Civil, per les brigades d'atur forçós. Durant l'enderrocament, el manresà Lluís Rubiralta i Garriga va descobrir, mentre realitzava les darreres fotografies de l'església, un conjunt de 66 objectes de ceràmica del segle XIV de gran valor, coneguts com a Ceràmica Manresana.

Entre 1940 i 1952, el règim franquista va apostar per reconstruir-la en estil neogòtic, tot i que actualment la façana continua inacabada.

L'antic convent del Carme

L'edifici estava format per dos cossos en forma de L, que juntament amb l'Esglèsia del Carme de Manresa creaven un pati en forma d'U obert cap a la muralla del Carme. Originalment, disposava de planta baixa i pis, als quals se'ls va afegir un altre més tard. La façana era de pedra arrebossada, sense ornamentació, i presentava finestres amb un ritornell simple. A la planta baixa es conserven arcades de l'antic claustre, de mig punt, que se sostenen sobre pilastres de secció quadrada amb capitells motllurats d'estil neoclàssic. L'edifici estava completament adossat a l'església del Carme.

Fotografia de l'ala de l'antic claustre del Carme l'any 1893. Font: Las casas de los religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906.

Actualment, des de 1990, l'edifici alberga un alberg. La reforma ha mantingut l'estructura original, alhora que s'ha introduït una distribució interna innovadora. S'han restaurat les arcades de l'antic claustre i una de les ales que anteriorment funcionava com a dormitori -cel·les del convent i, posteriorment, habitacions per als soldats-. Les parets mestres d'aquesta zona, que suporten l'estructura actual, són de la construcció original. També s'ha rehabilitat la torre-mirador, que acull l'antiga escala principal i que es convertirà en un punt d'articulació per a futures intervencions.

La nau té una longitud de 60 metres i compta amb tres nivells: planta baixa (construïda amb carreus regulars), primer pis amb diverses alçades i una planta altell. S'ha buscat un equilibri entre els espais comuns, polivalents i les estances més petites, preservant així la intimitat. Els mòduls d'habitacions no arriben a l'altura màxima, cosa que permet gaudir de l'espai com en les antigues construccions gòtiques de caràcter conventual.